Indòmita essència

Guineu salvatge que habita entre branques, guixada incompresa que no s’adapta. Vestir pells, posar-se barret i inclús lluir corbata; no importa, amb aquesta cua no encaixa.

Passatgeres s’apropen, la veuen en verge naturalesa i s’enamoren del seu pelatge. Envegen el seu coratge, s’apassionen pel seu paisatge i s’enreden entre els seus missatges.

Somriu i entrega el seu cor, despulla el seu cos i regala el seu amor. Et mira amb la potència d’un tro, et devora la carn rebentant qualsevol temor i et folla el cap sense compassió.

Desig mutu de compartir un sol destí, voluntat d’emprendre juntes un mateix camí. I lluita, no dubtis mai que ella desitja la mateixa fi. Però no pot, no va per aquí, ho sent, no és així.

Quan tempestes de records i expectatives atempten contra la seva llum, anunciada desaparició és el seu perfum. Ventades i aiguades arranquen les capes fins a quedar allò més pur.

I és que, aquest animal per ningú es deixa atrapar, enamora i captiva pel seu llenguatge, s’entrega cruament sense por, s’endinsa tant que a vegades perd el fil i, després, en refer-se, és virtut.

Si trontolles en veure’m, si t’embrolles en escoltar-me i et fascines per llepar-me; no dubtis, llença’t. El meu bombeig és passió, les meves carícies, foc, i la meva ment tot un món. Però no ho oblidis, sóc un instant i les meves paraules, de sinceres, fan mal.