Dolça lluita!

No et passa que estàs tan endinsada en el present que no t’adones de tot el que has anat deixat al darrere? Segur que tu, entre tantes feines i responsabilitats sabràs perfectament del que et parlo, si no és igual, em consola pensar en la cara de moc que estaràs posant.

A mi sí que m’ocorre. I quan estic tan encegat, m’agrada fer una mirada al passat i descobrir que és el que m’ha portat fins aquí. I avui, un any i tres dies més tard, en una de les meves desconnexions del món, com un flaix m’ha vingut al cap una gran pregunta: que se n’haurà fet de l’Octavi? Fa més d’un any que va aparèixer a les nostres vides i ja fa tant que no el veig. Quantes experiències han transpirat la seva pell? Haurà crescut tant com per no cabre a l’armari? Quins valors mouen les seves accions? Li tindrà por a alguna cosa? Es mantindrà guerrer? Volarà alt i sense por? Sabrà estimar i mimar allò que li doni escalfor?

Tirat a la catifa perdent-me entre llumetes de colors i hipòtesis, com a sorpresa que viatja des dels núvols als meus peus, he caigut en el fet que potser aquestes preguntes no anaven per ell, sinó per la persona que l’ha estat cuidant tot aquest temps. Vetlladora que, resident en el numero 18 del carrer dels records en el municipi de la meva psique; fa tres dies va ser el moment de traspassar la porta de les dues dècades.

La sensació de plaer es va contrastar per un formigueig de nervis i incomoditat. No pot ser! Com m’ha passat per alt, serè burro! Ni tres minuts, ni tres hores, sinó tres dies! Aish, Bueno que hi farem, no hi ha remei per un cuc que porta la paraula “despistat desastre” cicatritzada a la cama esquerra. Així que m’he llençat a picar en el portàtil, ho he fet tan de pressa que m’he colat abans que el conillet entres al cau, fet que l’ha frenat durant un segon i pels pèls que l’Alícia no l’atrapa i s’acaba la història abans d’haver començat.

Ajaa! Aquí està la foto <jejejeje>, per poc s’emporta una mossegada del Troy! Sort que aquest bitcho és erudit i se les va saber gastar amb aquest tros de bèstia. Aquell dia vam poder estar una estona juntes i va ser divertit haver d’agafar les crosses per ajudar-te a trobar aquella gran bola de diaris i cel·lo que estava en els teus nassos.

I en aquests moments, que tan poc sé de tu, però infinits instants guardo en aquest cap de lluç; volia poder dedicar-te un grapadet de paraules per a treure algun somriure i “caguentodo” més que oportú! Així que, espero que hagis crescut un tou, tinguis un sac de projectes i mimis gairebé tant a aquestes gossetes com a tu mateixa. Que per mi, no et preocupis, aquesta Guineueta se les sap espavilar prou bé, i sempre té alguna cosa que tenyir de lila i verd!

Tu gaudeix, estima, respira i viu. Que res freni la teva força i que mai oblidis que les teves passes, per velles que siguin, a vegades, desperten somriures i llàgrimes en aquells que t’han estimat.

Una abraçada i dolça lluita arquera!