Nit de revolta

La meva arribada aquest any a la universitat ha estat molt rara. Tant estranya que ni que estigués planejada per l’atzar. Després de tot un estiu donant voltes al meu cap, tot amunt tot a baix; ara tocava establir-se en una nova etapa. S’oloraven de nou: els treballs, els horaris, els nervis, els grups, l’ordinador. Per una part em donava tranquil·litat, per fi una mica d’ordre; mentre que, per l’altra, em causava pànic. Temor a que, en un arriscat canvi de matricula, em quedés sol i no tingués a ningú amb qui compartir res. Por, també, a retrobar-me amb qui jo patia i tremolor només de pensar en tot el que canviaria. Tot i això, el primer dia el vaig embarcar amb el cor a la mà i el cap ben a dalt, confiat, segur, amorós… En fi, tripulant amb el coratge que mereix una nova aventura.

I allà estaves tu, la primera nova persona en apropar-se’m. I quina tela, no podria haver estat ningú millor.

Adrenalina al cor, la distància justa, les passes lliures i l’entusiasme de pensar en tot el que ens queda per descobrir de l’altra. Tu parlaves, parlaves i parlaves, i jo, escoltava captivat. T’encantava la birra, els carrers, valoraves l’art, et molen les raves, et quedes amb les olors… Flipava, somreia i movia els mans en senyal d’acord. Tenia tanta curiositat, tantes preguntes a fer-te. La connexió va ser bestial i sabíem que no s’acabaria allà, així que al mateix matí vam acabar fent birres per descobrir-nos més.

Sento que m’agrades, hi ha alguna cosa en els teus ulls, en la teva aura, en el teu caràcter que m’atrapa. Tot i això, els millors brous es cuinen a foc lent; tenim tot un curs per menjar-nos.

La mateixa tarda, tu al meu cap; i sense adonar-me’n als meus llavis quan explicava fascinat el meu dia als companys de pis. Quina emoció veure’t demà. Quanta llibertat creant al Popescu, passejant entre branques, compartint el silenci. No oblidaré la calor d’aquella primera abraçada; el tacte de la teva esquena; el record del teu somriure.

Tens uns ulls grans i una mirada molt molt molt penetrant que indica que sempre esta esperant resposta de tot allò que t’inquieta. No he tingut el plaer d’observar si amb la llum plena se’t canvia de color. I finalment aposto a que quan alguna cosa et fa sentir molt molt molt set dilaten les pupil·les.”

I quants cops has sentit les meves pupil·les… Això em feia veure que no estava sol, sinó que era més mutu del que m’imaginava. I així passant els dies, i sumant moments, ens deixàvem anar.

I va ser aquella nit, als búnquers, quan dos animals de carrer, resguardats entre branques, contemplant la ciutat i captivats per l’harmonia de la revolta, van alliberar-se i es van començar a devorar sense pietat.

Fi