Quan ja no hi és la llum

La seguretat i l’estabilitat van arribar a mi, es van impregnar per tot arreu. Unes ales grans, una cremada per tant de pes i l’altre cansada de tant esperar. Les vam alçar, vam construir un món a la nostra mesura. Ara ja volem, ho hem fet tant que ja no necessitem una guia. Te’n vas anar, vas aturar-te en mig del camí, em vas dir… continua tu.

Jo, plorava com un nen i no entenia el que passava, a on estàs! Vaig caure, com una au ferida fent espiral direcció al terra estèril. No vull les ales negres… no més, ja vaig patir prou!

Ho sé, enmig de la polseguera va entrar sorra a les nostres ferides. Tot s’ha coagulat i el cor ja no ens batega… M’he castigat tant… Al final, si no estic en pau amb mi, si no em quedes llum quan estic sol, m’apagaria com una espelma enmig de la tempesta.

Vam escollir aprendre a volar, ara… Tant si estem juntes com si no, enfrontarem aquest món amb el què hem estat, som i serem.