Estrella d’estrelles

1 Que no pot ser domable o és molt difícil de domar; que és complicat de sotmetre, guiar o controlar. 2 Que és profund i afectuós; que inspira un gran afecte.

Indòmita essència ha estat el segell de la meva ànima des que tocà lluitar. Mira que ho han intentat, mira que m’ha calat profund; però no hi ha missatge, per sistemàtic i agressiu, que hagi frenat l’impuls de batallar. És que, aquesta fera porta el coratge del seu pare i la lluita de la seva mare innata en la sang.

Entranyable innocència ha estat la bandera del meu cor des que tocà estimar. Mira que ho he intentat, mira que m’he calat profund; però no hi ha caiguda, per repetida i traumàtica, que hagi frenat la força de mimar. És que, aquest cadell porta l’afecta dels seus i l’amor d’ell mateix esculpit a foc en el pit.

Qui categoritza això? A on m’encasella? Agressiu, Afectiu, antipàtic, simpàtic, comprensible, incoherent, dòcil, rebel, proper, fred, emocional, cognitiu, tranquil, mogut, bondadós, malvat, fluid, ferm, capaç i incapaç. Encaminat i marginat en la vida de tantes, encaminant i marginant tantes altres en la meva. I és que, em miri qui em miri, ho faci per on ho faci, sigui quan sigui; una vida és sempre molt més que les definicions que li cauen a sobre. Hi ha vegades que em sento com quan mires un arbre, que com més informació li afegeixes, menys veus l’ésser que s’amaga realment darrere de tots els teus conceptes.

La vida que es crea, creix i s’emmotlla a vivències que l’omplen. La configuració d’una nova persona, processos que encadenen més processos. Un univers que es forma i un exèrcit de mans, institucions i forces que donen la seva pressió. Esperit que absorbeix com una esponja; que configura, organitza i posa a prova els seus estris per a construir relació entre ell i el món. Pràctiques i pràctiques que cristal·litzen valors, paraules i tractes que calen fins al fons de la psique, maneres de fer sostingudes i repetides que justifiquen i fan legítimes actituds que conformen una personalitat moral, un caràcter, un jo, un superjò i tot allò altra que desconeixem.

Fora de l’òrbita dels meus ulls, un món abstracte es mou. Una suposada construcció social feta per infinites constel·lacions connectades per fils i cables; del que tiba un, es mou tot l’engranatge. La cadena causa-afecta interminable sota el mandat del rei temps. Un sistema de complexitat marcat per conceptes i idees abstractes que encasellen la nostra convivència. Pactes, escrits i normes sota la legalitat d’allò que és legítim pels valors acordats; per unes idees imaginàries que han estat, intencionades o ignorades, incloses i endinsades en el cervell de cada ésser en construcció.

I en això que unes són correctes i altres no? I això que uns valors són superiors, altres antagònics i poquets relatius? I en això que la raó més utilitarista marca les pautes de nous acords? I en això que, on quedem tu i jo quan alguna cosa encaixa o desentona?

Perquè perseguim un ideal, però encara no és tot ideal. Perquè unes viuen una realitat mentre unes altres juguen unes cartes molt diferents. Perquè, aquell món s’ha il·luminat o ennegrit més a causa dels túnels que ha passat que per la innata voluntat que du dins. Perquè ja prou costa entendre altres vides en connexió, que impossible sembla comprendre la raó que empeny l’estima que desenvolupa la pràctica que jutgem.

I en això nosaltres, assegudes, mirant-nos, cara a cara davant la immensa veritat del fet que mai sabrem el que l’altra ha viscut. Punt de partida de la relació, i des de quina premissa s’inicia ens preguntem? Jo sóc el nen i tu l’adult? Jo tinc la informació i tu la incertesa? Tu tens el control i jo l’assumpció? Des d’on partim educadores?

Punt comú en el benestar, és cert? Però quin benestar, quina manera de viure és la més correcta per desenvolupar-nos pels camins que ens ofereixen? Pot ser que per mi sigui la llibertat i autonomia mentre per tu l’èxit i triomf? Pot ser, és cert, les nostres accions són més que condicionades per la nostra ideologia. Maneres de fer que s’aborden o s’escapen de revisió i transformació en els quatre anys que triguem a rebre el reconeixement de tècniques de l’educació social.

I jo, tan armat com els pares més qualificats. Esquenes cobertes per articles, llibres, seminaris, escrits, debats i projectes. De cop, com qui no espera el que demana, em trobo amb tot un món al davant. Persones que igual que jo, duen mil experiències a l’esquena; persones que igual que jo, el món és tan segur com el veuen. I ara que? Acullo amb els braços, el cor i les portes obertes, no? I ara que? Emmarco un quadre de normatives per premiar les grandeses i responsabilitzar sobre les flaqueses sota criteris socials acordats, no? I ara què? Pal·lio i tracto des de l’afecta sota el paraigua dels valors essencials adoptats, no? I ara què? Desgasto resistències pressionant i contenint en bé de protegir i capacitar a l’altra, no? I ara que?

Actuo. Actuo, actuo i actuo. Acciono palanques i espero resposta. Reculo, reorganitzo i hi torno. Aguanto, resisteixo, m’allibero i continuo. Estic aquí, suportant cops, celebrant victòries, plorant derrotes, contenint esbroncades i entregant-ho tot. Estic aquí, a vegades davant, enfrontant-me a la foscor obrint portes per il·luminar el camí; a vegades darrere, sostenint i empenyent cap al buit de la superació; a vegades al costat, passa a passa deixant-nos sorprendre pel destí; estic aquí. Estic aquí perquè m’he compromès, perquè he apostat dur, perquè hi crec i perquè t’estimo. Estic per justícia, no per compassió. Estic perquè vull, no per obligació. I estic perquè, quan no estigui, la meva estada et segueixi acompanyant quan siguis tu, qui estigui per algú.

I tot és qüestió de temps; tot és fer, fer i anar fent. Tot és qüestió d’errors i encerts que es projectaran demà; tot és creure i mantenir l’esperança. Tot és qüestió de viure i donar per la vida; tot és oferir i rebre. I preciosa vocació aquesta, i més que preciós el dia que tu, veient l’obra completa, captivat per la llum final, em regalis un somriure i, continuïs endavant.

Reflexió en base al text original:

José Ángel Giménez Alvira. (2010). Indómito y entrañable: El hijo que vino de afuera. Barcelona: Gedisa.