Coratge en la raó

Un altre cop, com qui es deixa sorprendre pel que ja esperava, torna en mi aquest sentiment d’inseguretat a l’hora d’escriure. Terror al full en blanc, i ja cauen els primers dubtes. I jo ara què diré? S’ho prendran en serio? I si me’n vaig molt del tema? Buff. Això sembla un drama i encara no he començat. Entre núvols d’emocions i ocells d’idees… un moment! Bonic fil vermell, m’atreviré a estirar d’ell? Per què no?

Us imagineu la meva situació? És gairebé tan difícil com màgic el fet de teixir ponts entre aquest moment i el vostre. Jo aquí assegut a la gespa just després de sortir de la vostra conferència i vosaltres allà. Estareu dretes, esperant a l’autobús mòbil en mà? Potser estirades al llit, paraules impreses en un blanc full? O haureu preferit la comoditat d’una bona cadira, pantalla davant i té calent al costat? Desconeixem espai i temps, és cert, però també és cert que quan les paraules es cristal·litzen, poden ser reviscudes tantes vegades com desitgem. Mai es gasten! I això és fantàstic. Fantàstic i útil, perquè quan una deixa escrits dibuixa un camí. Útil i senzill, perquè quan una posa ganes crea meravelles. Senzill i atrevit, perquè quan una obre la porta, comença a rajar com si d’una aixeta es tractés.

I jo avui, després de deixar que la vida doni tantes voltes i les voltes tanta vida, caic en què, tornen al meu cos les ganes de batallar, d’emprendre i de somriure. I no ho dubto, passeu totes. Que torni la coherència en les accions, que tornin les ganes d’aprendre, que torni el tracte des de l’amor, que tornin els vius projectes i que tornin els nous contactes. Que torni la il·lusió! Que torni jo! Que torni l’educador.

I en això que veniu vosaltres. “Maleïdes atrevides!” criden defensores de l’acadèmia, les velles pràctiques i la inqüestionable ciència. I és que, ho temin o no, la raó sempre comporta coratge, i en cor ningú ens derrota.

Per mi, et preguntaràs? Per mi, dolça llum; per mi, oportunitat; per mi, esperança! Revelació que transforma, sent la cobertura de les males praxis, els estigmes en oportunitats davant del món. I quin món eh! Què importa quan brut i estèril pugui estar mentre sabem quan pur i viu el podem transformar.

I en això estic jo alimentant de vida la meva lluita. Flor que, arrelada per la història, alçada per l’amor i nodrida per l’experiència; ho absorbeix tot. I no ho dubteu, podeu estar segures de què avui caleu per demà ser partícula d’aquest humil educador.

Moltes gràcies Marta i Javier.